La Crònica Troll - 26a Sessió (18-05-2013)

- I escolti… És molt car això de l’Amatent?

- No home, no!!! Ni un duro li costarà, ni un duro!!

- Ah! És que sap què passa? Que si s’ha de pagar potser vaig una mica just.

- No es preocupi, passi passi, que veurà el piset.

- Jugueu en un piset?

- No home, no. Juguem a La Capella.

- Jugueu en una capella? Sí que sou religiosos.

- Que no home, que no... La sala es diu La Capella, però són els Antics Salesians de Sant Vicenç dels Horts. 

Miri, passi. Passi i vegi-ho vostè mateix.

- Què fan aquests nois?

- Estan jugant al Catan.

- Ah! Molt bé... I qui fa de cantant?

- No, cantant no... Catan! És un joc de gestió de recursos. Triomfa al nostre club des de fa temps. Hi tenim autèntics experts.

- Ah, jo en sé molt, de gestionar recursos. És que la meva dona treballa a La Caixa, sap?

- Miri, si vol li ensenyo una altra versió però de StarTrek.

- Star què??
- Star Trek!! Aquella sèrie de ciència ficció. No la coneix?

- No, què va... Estic força sa, en principi.

- Deixi-ho córrer... Provem amb aquest...

- Ah, miri això ja m’agrada més... Amb rodetes, ninotets... Tot molt monu. Però... ehem... Què és?

- És el Tzolki’n. Un joc de taula inspirat en l’antic calendari maia.

- Vol dir aquell que pronosticava la fi del món el passat 21 de desembre?

- Exactament aquest.

- Ostres, doncs potser que juguem a una cosa que tingui més credibilitat, no?

- Però miri... miri quins components.

- Compo què?

- Res, deixi-ho...

- Escolti, quines samarretes més xules.

- Són les samarretes del Club Amatent. Li agraden?

- Oi tant!!! On me’n donen una?

- Home, és que les samarretes sí que s’han de pagar...

- Bé, si només és una vegada... Puc triar-me el color?

- ...Faré veure que no l’he sentit...

- I aquests xicots? Què estan fent?

- Un Alta Tensión!

- Ah! Està molt bé. Quan comencen els mastegots?

- No home, no és aquesta mena de tensió. És tensió elèctrica.

- Que salten espurnes, vaja...

- Més o menys. Els jugadors lluiten per ser els qui administrin més energia elèctrica a aquestes casetes que veu al taulell, que s’han construït amb aquests diners.

- Casetes, diners... És com el Monopoly!

- Em temia que tard o d’hora ho diria... Sap què li dic? Passem a coses més esotèriques...

- Què fan aquest parell?

- Juguen a cartes. És el joc de La Llamada de Cthulhu.

- De chulu???

- No, de Cthulhu

- Ah! De churururu...

- Noooooo!!!!

- A veure, com es pronuncia?

- Miri, vol que li digui la veritat? Mai no ho he sabut. Bé, el cas, és un joc de cartes en viu.

- Home, clar que és en viu!!! No es pot jugar pas a cartes mort.

- És de la broma vostè, eh?

- Vostè sí que és de la broma!! En viu, diu, el tiu... ¡Ha ha!

- Doncs jo de vostè no riuria tant. És un joc de cartes inspirat en les històries de Howard Philips Lovecraft, plenes de monstres, horrors còsmics i altres bestioles horripil·lants.

- No gràcies... De bestiola horripil·lant ja tinc el meu sogre, no me’n calen més.

- Bé, doncs mirem-ne un altre...

- Ostres, això sí que sé de què va!! Dofins, foques, orques... Cal fer-se un zoo aquàtic.

- Bé, miri, per una vegada l’ha encertat. Es diu Aquaretto!!

- Sí, però... quan comencen els jugadors a posar-se la pilota inflable al nas?

- ¬¬... Bé, no, no és exactament això... Home, sí que fem bastant l’animal, però aquí només es tracta de gestionar el parc.

- No m’ho digui... Guanya qui fa més punts al final!

- Veig que va gafant la idea...

- Ah miri! Això també ho conec! És un joc de daus. Com els del casino.

- Efectivament, però si no li sap greu, aquí els coneixem amb el nom de tira-tira. No li digui a ningú que li ho he dit jo.

- I aquí què cal fer?

- Es tracta del Quarriors. Els jugadors van acumulant daus, mirant de construir-se la jugada més forta possible, i han de derrotar els contraris.

- Doncs perdoni, però els veig molt feliços, tot abraçant-se. En plan teletubbi.

- Què pensava, que es matarien?

- Home, sí...

- Esperi, esperi... Que si li agraden les bufetades aquí hi ha un joc que li pot interessar...

- Què és això?

- És el King of Tokyo. Un joc de batusses a més no poder.

- Ah, sí? I a qui peguem? Al de les ulleres?

- Si de mi depengués, pegaríem al de la barba i la camisa... Però no. Les garrotades se les enduu el monstre que es vulgui apoderar de la Bahía de Tokyo...

- Però escolti... Si estan tirant daus tota l’estona... És un altre tira-tira!!!

- Veig que no el puc enganyar a vostè... Va, provem amb aquest altre...

- Què fan aquests nois?

- Juguen a El Internado. Vostè veia la sèrie?

- No, no la veia. És que abans jo em dedicava a l’esport i no tenia temps...

- Ah! Sí? I quin esport feia si es pot saber?

- Handbol.

- Ah, miri... Com aquest noi tenyit d’aquí. Sí, el de cabell color canari. Bé, com li deia, és un joc de terror.

- Segur que deu ser ben complicat!! Amb tantes fitxes, caselles, dibuixets...

- Que no se li escapi de dir això a la BSK.

- No, jo compro la roba al Zara, no al Bershka.

- Res, és igual...

- Ostres, un altre de figuretes i mapes... Vol dir que no és tota la estona el mateix?

- Que no home, que tots són diferents... Aquest en concret és el Samurai. És un dels jocs preferits del Club Amatent. Fins i tot en fem un torneig.

- Un torneig? Què divertit!! Com va vostè al torneig?
- No pregunti...
- M’hi puc apuntar?

- Sí, cap problema! Però abans haurà d’esperar que acabem l’actual. D’aquí a set o vuit anys, més o menys.

- Veig que hi ha jugadors molt jovenets.

- Així és. A l’Amatent hi venen famílies senceres molt sovint, som així de “molons”. Miri, si fins i tot hi tenim jocs com aquest:

- I aquest és gaire per nens?

- I tant!!! The Island. És un joc on has d’escapar d’una illa que s'enfonsa. Els personatges cauen a l’aigua, s’ofeguen, se’ls mengen els taurons, les balenes els destrossen la barca, els monstres marins els maten... Tot això suposant que no els exploti el volcà a sobre.

- Ah... Er... Vol dir que és gaire infantil això?

- I tant, escolti!!! Els nens d’avui dia han d’aprendre, que si no se’ls sobreprotegeix i acaben malament.

- Vinga, que ja acabem... Aquests què fan?

- Juguen a un altre joc de cartes de gran èxit... El Summoner Wars.

- Ah! Aquest és com la llamada de chuflinski que em deia abans?

- No, de fet no tenen res a veure. Però si ve a l’Amatent, n’haurà d’aprendre. Està tenint molt i molt èxit. Cal derrotar l'oponent amb les cartes.

- No es molesti, eh? Però crec que això ja m'ho ha dit abans...
- Vés que no tingui raó...

- Miri, aquest també li agradarà. Juego de Tronos!!

- Ah!! Jo en sé molt de tronos...

- Ha vist la sèrie?

- La sèrie, diu? Què pesat és vostè amb les sèries... Si la última que vaig veure es titulava Falcon Crest.

- Aah, doncs aquesta és el mateix, però amb espases i castells enlloc de mansions.

- Així de simple?

- Sí, i tant. I si no miri quines cares que posen tots... Amb ganes de conquerir. Sobretot la noia... Veu com està ben atenta perquè no la traeixin?

- M’agrada molt tot això... Ja em té gairebé convençut... Però i això?

- És el Dixit. Un jugador diu en veu alta una paraula o frase, i la resta cal que encertin de quina carta parla.

- Ah!! Molt fàcil... Els enganyes i ja està.

- No, no... Si no l’encerten perds.

- Home, doncs aleshores descrius la carta exactament i llestos.

- No, tampoc... Com a mínim algú l’ha de fallar i algú l’ha d’encertar.

- Encertar, fallar... En què quedem? Començo a no entendre res.

- Aquí està la gràcia. En fer que les pistes siguin ambigües.

- M’apunto això de les pistes ambigües. Igual convenço al jutge i tot.

- Bé escolti, m’han conveçut. M’apunto al Club Amatent!!

- Fantàstic!

- On he de signar?

- No cal que signi enlloc, home... Simplement vingui i ja està.

- Ja sé que sona una mica estrany, però hauré de demanar permís al meu sogre...

- Com vostè vulgui, senyor Urdangarín.

- Bé, fantàstic. I ara canviem de tema... M’han dit alguna cosa d’una gran notícia que han rebut vostès fa poquet...

- EEEEEPS!!! Ni s’hi acosti!!!

:D  :D